Alt Empordà

Tenim un problema a l’hora de carregar els tracks. Si voleu cap track podeu contactar amb: xaviercarbonell222@gmail.com

Aquest és el territori de les rutes per l’Alt Empordà dels Betetistes dels Pirineus. L’Alt Empordà és una de les dues comarques en què va quedar dividit l’Empordà en la divisió comarcal de 1936. Té la forma d’un triangle invertit amb corbes que situa la seva base en direcció als Pirineus. El límit entre el Baix i l’Alt Empordà de les quals es va fixar aprofitant la línia imaginària que recorre el Massís del Montgrí i segueix entre la divisòria d’aigües de les conques del Ter i el Fluvià.

Si sabem evitar els dies de tramuntana és un lloc magnífic per pedalar per les seves planes, menys freqüentades i caloroses a l’estiu i amb una temperatura força templada si ho comparem amb altres comarques catalanes. Igualment, és molt més aconsellable a la tardor i a l’hivern, millor temperatura i menys gent. Podeu trobar altres tutes per l’Alt Empordà a les grans travesses Pirinexus, Camí de Sant Jaume i Mediterrània.

Alt Empordà I
A l’ombra del Bassegoda i les ermites de la Mare de Déu de la Fau i de Sant Feliu de  Carbonils
Tapis i el cim del Castell de Bac Grillera
El cim del Bassegoda des d’Albanyà
El Bassegoda des d’Albanyà, ruta curta
Ermites de la Muga: Sant Jordi, Carbonils, Joan de Mussols i Mare de Déu de Palau
La ruta de les ermites del Bassegoda des d’Albanyà
Pels voltants de la Vajol i la mina Canto
El cims del Roc Comptador, el Moixer i Roc de Frausa
Volta per l’Alta Garrotxa, el Vallespir i l’Alt Empordà
El Puig Neulós des de Cantallops tornat per Couloumetes (57 km, 1.450m)
El Puig Neulòs des de Espolla i tornant des del coll Pregon
El Puig Neulòs des de Espolla i tornant des del coll de l’Estaca
Entre Figueres i la Jonquera
Excusa per l’Alt Empordà: Puig Segalar i Puig Valldavia, el Castellet i castell de Valldavia, el riu Fluvià
i la platja de Sant Pere Pescador

Alt Empordà II
Walter Benjamin
Port Bou Querroig Banyuls Cerbère
Més que vinyes
Port Bou, Ras del Pla, coll de Banyuls, Banyuls, coll de Cerbere, coll Farella Banyuls
Casi una clàssica: Llança, Vilaminiscle, Sant Quirze de Colera, coll Banuyls, mas Parer, coll de Cerbere, coll Farella, Colera
El puig d’Esquers i el castell de Molinàs des de Colera
Llança, Colera, pla Ras, mas Tarragona, Molinàs, mas Patiràs ruta 3
Explora Colera

Alt Empordà III
Volta pel cap de Creus
Roses – cap de Creus – Roses
Walter Benjamin – Antonio Machado: Port Bou  – Colliure
Volta al Carroig
Enllaç l’Estartit – Camallera
El castell de Quermanco i el Castell Saverdera des de Vilajuïga
El Castell Saverdera des de Vilajuïga
Lladó – camí riu Muga – Sant Llorenç de la Muga – Lladó

Ermites Alt Empordà
Ermites des de Cistella
4 ermites de la serra de l’Albera des de Colera
Ermites de la serra de l’Albera des d’Espolla
Ermites i esglésies de l’Alt Empordà des de Sant Martí d’Empúries
Ermites i esglésies de l’Alt Empordà des de Maçanet de Cabrenys
Ermita de Sant Baldiri des de Bàscara

Serveis per a una aventura autònoma

Maçanet de Cabrenys: tots els serveis. Oficina de Turisme: 972 54 42 97; turisme@massanet.org

Restaurant i hostal Can Mach (Tapis): 972 543 311; 972 544 221
Hostal La Quadra 972 54 40 32
Restaurant Alberg: Les Salines 662 051 965; http://www.myspace.com/lessalines; lessalines@vodafone.es (a uns 13 km del poble per pista)

Allotjament

La Vajol. Ca la Conxita. Hostal restaurant. 972 53 52 13. 687 29 60 37. www.calaconxita.com

Darnius
Can Massot turisme rural. 972 53 57 00 i 667 53 46 49.

Albanya
Càmping Bassegoda. Llogan bungalows equipats. 972 542 020. Bar restaurant a dintre del càmping: 972 569 105. Tots són molt amables.
Can Carreras turisme rural. 972 56 91 99 i 620 33 58 62
Cal Music. Queviures i petit bar.

Sant Llorenç de la Muga.
L’Hostal de l’Aigua. 972 569 225
Botiga de queviures
Bar restaurants: Sa Muga, 972 56 92 98;

Terrades: Santuari de la Salut (a la carretera a Buira). 972 56 90 21

Cantallops
El Café de la Concordia. Bar/restaurant. 872 004 971
http://www.xtec.es/~jcalvet/pagina_n4.htm

Requesens: La ‘cantina’ (esmorçars i dinars). 972 19 30 81

Reserve naturelle de la Forêt de la Massane
http://fr.wikipedia.org/wiki/R%C3%A9serve_naturelle_nationale_de_la_for%C3%AAt_de_la_Massane
http://decouverte66a.blogspot.com/

Cap de Creus. Restaurant  que esporàdicament lloga habitacions i un apartament. Sens dubta, ‘un lugar en el mundo’, un privilegio del mar Mediterráneo: 972 19 90 05

Llança: Hostal La Florida 972 12 01 61

Fent el tafaner …

La Vajol.  Té boscos de sureres i castanyers. Amb 546 metres d’altitud, és el poble més alt de l’Alt Empordà. Antigament s’hi explotava el suro dels boscos i les mines d’esteatita (talc). La base de l’economia vajolenca és l’agricultura de secà, els boscos, la ramaderia bovina i el turisme.

A final de gener de 1939, bona part de l’administració del govern de la República Espanyola s’havia establert a la comarca de l’Alt Empordà, seguint la retirada de l’Exèrcit Popular. El mas de Can Barris, a escassa distància de la frontera francesa, va ser la seu de la president de la República Espanyola, Manuel Azaña. Després de la última reunió de les Corts a Figueres i l’inici de l’evacuació dels tresors de la República, els caps polítics republicans van decidir travessar la frontera i refugiar-se a l’Estat francès, entre ells el president de les Corts Espanyoles, Diego Martínez Irujo, diversos ministres i familiars.

El magnífic llibre dirigit pels historiadors catalans Josep Maria Solé i Sabaté i Joan Villaroya ‘Breu Història de la Guerra Civil a Catalunya’ relata amb precisió el trajecte d’Azaña i els seus acompanyants aquell dia 5 de febrer. Així, el llibre relata que malgrat l’existència d’un acord inicial segons el qual totes les autoritats republicanes passarien la frontera el dia 5 de febrer al matí, partint de la Vajol, poble a tocar de Can Barris, residència d’Azaña, la classe política republicana abandonà el país de forma separada i per diferents indrets. El president de la República, Azaña, juntament amb el president de les Corts, Diego Martínez Barrio, el president del Govern, Juan Negrín, un reduït grup de familiars i amics, travessaren la frontera pel coll de Lli el dia 5 de febrer a primera hora del matí. La seva primera destinació va ser el poblet de les Illes, des d’on sortirien més tard en direcció a Perpinyà. Un cop arribats a allà, Negrín no trigà a retornar a la Vajol per mirar de fer front a unes responsabilitats de govern cada cop més desdibuixades. En el seu camí de tornada, topà amb el president de la Generalitat, Lluís Companys, el lehendakari José Antonio Aguirre, i els consellers del Govern català Carles Pi i Sunyer, Josep Tarradellas, Antoni M.Sbert i Pere Bosch i Gimpera. Donant mostres, un cop més, de la seva animadversió cap als dirigents nacionalistes, Negrín refusà les ofertes de Companys i Aguirre d’acompanyar-lo. Preferí tornar tot sol per deixar definitivament Catalunya uns quants dies després.

Can Barris és un casa pairal de visió imponent ubicat en un entorn natural envoltat de boscos d’alzines sureres i prats de pastura. El Memorial Democràtic de la Generalitat ha instal·lat recentment un plafó explicatiu sobre la història del mas. A centenars de metres de Can Barris, s’erigeix l’enigmàtica Mina Negrin, on el president del govern de la República, Juan Negrín, amagà lingots d’or del Banc d’Espanya i nombroses obres d’art.

Mina Canta. También conocida como “Mina de Negrín”, a poco más de un kilómetro del pueblo de La Vajol se encuentra la Mina Canta, propiedad de la familia Canta (antepasados de Miquel Giralt, actual propietario) desde 1868. De siempre se había dedicado a la extracción de talco o sabonet (jaboncillo, en catalán), como otras minas de la zona, destinado a la elaboración de papel, abonos, cerámica y productos farmacéuticos.

No obstante, a mediados de 1937 el Gobierno estatal expropió la mina con la intención de construir un depósito seguro en el que salvaguardar los fondos reservados provenientes de la Caja General de Reparaciones, formados por lingotes de oro y plata así como objetos de valor provenientes de las incautadas cajas de seguridad del Banco de España y numerosos objetos religiosos de gran valor rescatados de las principales ciudades de la retaguardia republicana.

Con esta finalidad se construyó sobre la entrada de la mina una masiva estructura de hormigón armado y ladrillo rematada por un edificio de dos pisos. Para su construcción, y con la finalidad de mantener el secreto, se trajeron mineros y obreros militarizados de Cartagena,  y se encargó la dirección de la obra al arquitecto Juan Negrín, hijo del doctor Negrín. Para el aprovisionamiento de los obreros y carabineros encargados de la vigilancia del perímetro, se desplazaba un hostelero de la población francesa de Les Illes. De esta forma los habitantes de La Vajol eran del todo ajenos a lo que allí sucedía. La responsabilidad directa de la mina era del Ministro de Economía y Hacienda, Francisco Méndez Aspe.

Posteriormente, y pese a no haber sido diseñado para ello, el depósito de la mina Canta acogerá parte de la colección del Museo del Prado hasta el final de la guerra. Esta faceta se intensificará a medida que avance la guerra, en parte debido a que el uso de los castillos de Peralada y Sant Ferran como arsenal, además de almacén de objetos de valor, los hace especialmente atractivos para los bombarderos nacionales. Finalmente, señalar que en la masía de Can Descalç de Darnius, también se custodiará una parte del tesoro artístico. En febrero de 1939, ante el rápido avance de las tropas nacionales, se decide la evacuación del contenido de la cámara e inicia su periplo hacia la Secretaria de la Sociedad de Naciones.

Finalmente, durante la posguerra, la familia Canta recuperará la propiedad de la mina previo pago al gobierno franquista de la construcción realizada sobre la mina por la República. Será en esta misma época cuando destacados falangistas de Figueres expolien la mina para vender los motores de los montacargas y el generador eléctrico y vendan como chatarra el resto de elementos metálicos, incluidas las puertas de la cámara y los montacargas.

Al final del camino de entrada se encuentra la planta baja de dicho edificio, que consta de una gran nave con ventanas, una puerta metálica de corredera de unos cinco metros de ancho, las entradas de los montacargas y unas estrechas escaleras metálicas que conducen al piso superior. En el techo se observan unos rieles destinados a desplazar los objetos desde el muelle de carga, al que da acceso la puerta corredera, hasta la puerta de los dos montacargas; para ello describen un recorrido semicircular de 180 grados. También se encuentra en este nivel, y aislada de la nave, una escalera de obra de varios tramos que conduce al piso superior, destinado a oficinas y vivienda y, en el exterior, los ganchos destinados a sostener las redes de camuflaje que cubrían el edificio.

Desde allí, los enormes elevadores transportaban los objetos hasta la cámara acorazada situada en el subsuelo del edificio. Esta sala, de 180 metros cuadrados, estaba dotada de un grupo electrógeno que dotaba de total autonomía al complejo. Clausuraba la cámara una puerta blindada de 20 centímetros de grosor cerrada por tres cerraduras cuyas llaves estaban en posesión de diferentes personas. También se accede a la cámara desde la galería de la mina original, de algo menos de dos metros de ancho, que se encuentra ladera abajo o siguiendo el camino.

L’accés de la mina està tancat al públic. Es millor veure els tres capítols del documental ‘El tresor del setè camió’ produït per TV3, al bar restaurant Ca la Conxita de La Vajol.

http://www.rojoyazul.net/miscelanea/escenarios/la_vajol.htm
http://www.diarideguerra.com/fitxa-2-13-39-f44/guerra-civil-espanyola/catalunya/espais-de-lexili-catala/inici.html

 

Coustouges.  Située au sud du Vallespir, à la frontière franco-espagnole, qui est délimitée par le cours de la Muga au sud, et par son affluent le Riu Major à l’est. On accède au village depuis Saint-Laurent-de Cerdans, en suivant la RD3. La D3, qui se terminait au mas de Can Damunt, a été prolongée vers l’est, permettant de gagner la commune voisine de Maçanet de Cabrenys. Le territoire de Coustouges est très boisé et accidenté. Les communes limitrophes son Serralongue, Saint-Laurent-de-Cerdans, Maçanet de Cabrenys et Albanyà.

Le village est mentionné pour la première fois en 936 sous la forme Costogia, qui deviendra très vite Custuja ou Costoja.  La forme latine Custodia, fréquente dans les textes médiévaux, ne permet aucun doute sur l’étymologie et la signification du toponyme : il désigne un poste de garde, destiné peut-être à surveiller les vallées de la Muga et du Riu Major (latin custodia = garde, surveillance, poste militaire).

C’est avec joie qu’on se promènera dans les rues de Coustouges : chaque rue, chaque placette, chaque maison ayant joué un rôle dans l’histoire du village porte un nom en catalan, souvent pittoresque (et traduit en français). La terre et les pierres rouges ou violacées (grès) donnent beaucoup de chaleur aux façades. On n’oubliera pas de visiter le hameau de Vilaroja, avec sa petite église dédiée à saint Michel. De là on pourra éventuellement gagner le château de Pradells (chemin privé !), qui fut au XXe siècle pendant plusieurs années une maison de repos pour les religieux. Le château n’a rien d’exceptionnel mais le site est très beau. De nombreux chemins permettront aussi de suivre les traces de trabucaïres et des contrebandiers. A una casa anomenada Casenove Loubette (a uns 2 Km del poble) va viure el maqui Quico Sabaté.

Quico Sabaté. Francesc Sabaté Llopart, (L’Hospitalet de Llobregat, 30 de març de 1915 — Sant Celoni, 5 de gener de 1960) també conegut com a Quico Sabaté o El Quico, fou un maqui que continuà lluitant després de la fi de la Guerra Civil Espanyola el 1939. Sabaté comandà un grup de guerrillers que des del sud de França feia incursions a Catalunya. Durant la Guerra Civil Espanyola Sabaté va lluitar en el front d’Aragó amb “La Columna dels Aguiluchos” de la FAI. Després de la recaiguda de Terol a les mans de les tropes franquistes va tenir un incident amb un comissari comunista que es negava a facilitar armament a les columnes anarquistes i va ser acusat de la mort d’aquest comissari. Va desertar fugint a Barcelona on va seguir combatent amb la CNT-FAI. Finalment Sabaté va ser arrestat pels comunistes però amb l’ajuda d’una dona, ell i alguns altres companys van escapar de presó. Va acabar la guerra en la 216ª Divisió de “La Columna de Durruti”. Perduda la Guerra Civil pel bàndol republicà, Sabaté va passar a França el 1939, on va ser confinat per les autoritats franceses, durant algun temps, en el Camp d’internament de Vernet d’Ariège i posteriorment alliberat per a treballar en una fàbrica d’explosius a Angulema. Ja lliure, es reuneix amb la seva família i l’alcalde de Prada de Conflent, d’afiliació anarquista, li dóna papers en regla i atorga un crèdit amb el qual va poder instal·lar-se durant una època, amb la seva família, en la localitat nord catalana de Costoja al costat de la frontera espanyola on va estudiar possibles rutes clandestines cap a l’Estat espanyol a través de les muntanyes .

Al juliol de 1944 realitzà un primer viatge a l’Estat espanyol, per a incorporar-se als grups d’acció en contra del règim de Franco formant la partida de maquis de Quico Sabaté. Des del seu refugi a França compaginava treballs de lampista, llauner i agricultor amb la seva activitat antifranquista; robatoris a empresaris acabalats i entitats bancàries per a finançar activitats contra el règim, activitats de trasllat de propaganda antifranquista des de França, reorganització dels sindicats de la CNT a l’interior, sabotatges i activitats d’escamot urbà a Barcelona. Descobert el seu refugi de Costoja, va començar a residir ambulantment entre Barcelona i territori francès. Es va allotjar durant un període de temps a París a casa de Lucio Urtubia.

Va ser detingut i empresonat a França per tinença d’armament i explosius i confinat durant diversos anys a la població francesa de Dijon. Va aconseguir eludir el seu confinament i captura durant els següents anys i va ser descrit com “L’Enemic Públic número u del règim franquista” en els mitjans de comunicació espanyols. El seu grup editava una publicació anomenada “El Combat” portaveu dels grups anarcosindicalistes que es repartia clandestinament a Catalunya en cercles obrers. En la seva última etapa d’activitat guerrillera va mantenir fortes discrepàncies amb els càrrecs de l’AIT de l’exili radicat a Tolosa, al negar-se a fugir a Amèrica o col·laborar amb grups armats comunistes de l’antiga Iugoslàvia o Algèria, sostenint que els comunistes poguessin atacar les essències àcrates. Igualment, sempre va comptar amb suports i complicitats dels seus militants a nivell individual. El grup de Quico Sabaté va col·laborar en accions conjuntes amb altres grups guerrillers llibertaris maquis com el de Marcel·lí Massana i Josep Lluís Facerias, i en altres capitals, a més de Barcelona, com Saragossa i Madrid.

Al 1959, en el seu exili a França, va rebre la carta d’un company arrestat a Barcelona i condemnat a 30 anys de presó. Com a home lleial amb les seves amistats i d’acció, va decidir realitzar una incursió en territori espanyol al costat dels homes de la seva partida de maquis. Del 17 de desembre de 1959 al 3 de gener de 1960, Quico i els seus homes van aconseguir evadir les patrulles, primer de la policia francesa i posteriorment de la Guàrdia Civil apostades pel Pirineu. Però finalment, el dia 4, trobant-se refugiats en una masia, el “Mas Clarà”, situada en les muntanyes entre Girona i Banyoles van ser acorralats per la guàrdia civil. Després d’un intens tiroteig, van morir tots els homes de la partida de Quico excepte ell, que va aconseguir fugir, encara que greument malferit en una natja, una cuixa i en el coll. Gairebé miraculosament en el seu estat, va creuar el riu Ter i va arribar a Fornells de la Selva on va pujar a un tren amb la intenció d’arribar a Barcelona. Descobert pel maquinista, va saltar a un altre ferrocarril, però la guàrdia civil ja estava sobre la pista per l’avís dels ferroviaris. En les proximitats de Sant Celoni va saltar del tren en marxa i, ja en el poble, quan buscava un metge perquè l’atengués, després d’un tiroteig amb el sometent Abel Rocha, va caure mort. Eren les 8 del matí del 5 de gener de 1960 i Quico tenia 44 anys.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Sabat%C3%A9_Llopart

Sant Miquel de Bassegoda és una mostra d’església romànica del segle XII. Destaca per la seva senzillesa, l’elegància de les proporcions i per la perfecció de l’aparell de grans carreus ben tallats i polits. És d’una nau, absis semicircular i coberta amb volta apuntada. La porta està situada a migdia i sobre el frontis, a ponent, s’aixeca el campanar d’espadanya. Ha estat restaurada recentment.

El terme municipal de Cantallops té una extensió de 19 km2 y 319 habitants als 2009. Els límits del terme municipal són La Jonquera al nord, Sant Climent Sescebes a l‘est, Capmany al sud i La Jonquera i Agullana a l’oest. Està situat al vessant meridional de la serra de l’Albera, en una zona de transició vers la plana empordanesa. Comprèn la part alta de la riera de Torrelles. El sector nord del terme és ocupat per una gran zona forestal d’alzines sureres, alzines i roures; hi ha també els pasturatges. Els principals conreus són els cereals, l’olivera i la vinya, amb algun petit sector d’hortalisses. El poble es formà al voltant de l’antic castell de Cantallops, actualment en ruïnes. L’església parroquial és l’antiga capella del castell. Dins el terme han estat trobades restes eneolítiques. Hotels i restaurants. Itinerari megalític.