Castells Barcelona II

En aquesta pàgina trobareu rutes pels castells de la província de Barcelona. A banda de la inestimable Viquipèdia, podeu consultar catàleg, explicacions i fotografies de castells catalans a les webs:

– http://www.castellscatalans.cat/castells.html
– http://www.catalunyamedieval.es/

Castell de Tagamanent (Vallès Oriental, Montseny)
Castell del Brull, per Tagamanent, Aiguafreda, Coll Formic i Sant Segimon (Vallès Oriental, Montseny)
Castells de Montclús i Fluvià (Vallès Oriental)
La Torrassa del Moro i el Dragon Khan (Vallès Oriental)
Castells de Gallifa i Granera i cingles de  Sant Sadurní (Vallès Occidental i Vallès Oriental)
Els castells de Guanta i Sentmenat des de Terrassa (Vallès Occidental)
Castell de Palafolls (Maresme)
Castell de Taradell i el casal de Bellpuig (Osona)
El castell de Rupit i duendeando el Cabrerès (Osona)
El castell de Milany (Osona)
El castell de Tavertet (Osona)
L’Enclusa 100 cims i els castell de Vilatorta i Taradell (Osona)
El Castell del Vilar o de la Vinyeta (Osona)
Restes del Castell al Santuari de la Mare de Déu de Foix

 

Castell del Brull, per Tagamanent, Aiguafreda, Coll Formic i Sant Segimon

El castell del Brull fou cedit, almenys des de principis del segle XI, a la família vescomtal d’Osona, que més tard prendrà el cognom i títol de Cardona. En desplaçar-se definitivament a Cardona els vescomtes varen vendre el castell i terme del Brull al bisbe i església de Vic per vendes dels anys 1266 i 1271. Del segle XIV en endavant, fins el 1812, els bisbes de Vic es diran senyors i barons del Brull. El castell tenia planta pentagonal amb torres als cinc angles. Ara resta visible la planta i es conserva una cara dels murs i bona part d’una torre.

Per tota la zona del Montseny era conegut el castell del Brull com el castell de les bruixes, doncs era allà on celebraven els seus aquelarres, a diferència d’altres zones on ho havien de celebrar a l’aire lliure i amagades; i això era perquè, segons es deia, les primeres bruixes que habitaren la regió ajudaren amb les seves arts al senyor de la zona a obtenir el seu títol nobiliari, obtenint a canvi immunitat diplomàtica i el castell a la seva disposició per celebrar les reunions. En aquestes reunions les bruixes, com era habitual, feien sacrificis humans i ballaven adorant al Diable, mentre aquest tocava el tamborí i el flabiol i mantenia relacions amb elles, enmig d’una disbauxa tal que permetia escoltar-ho fins i tot des de fora del recinte.

Els senyors del castell, que eren també els comtes de Centelles, juntament amb tots els que hi habitaven, marxaven del castell a altres de les seves residències senyorials les nits en les quals hi havia reunió, doncs temien la presència de les bruixes i del Diable. Els senyors rebien nombroses queixes per part dels seus vassalls i no es trobaven còmodes amb la presència de les bruixes, però havien no només d’acceptar-ho, sinó també defensar-les, ja que, si no respectaven el pacte establert pels seus avantpassats, les bruixes els prendrien el poder atorgat. Succeí llavors un dia de 1619 que una bruixa bellíssima, per tal d’obtenir la gràcia del Diable en la propera reunió, seduí el mossèn de l’església del poble i li’n donà mort, exhibint posteriorment el cadàver com a trofeu a la reunió. El bisbe de Vic, emperò, assabentat d’aquesta acció es desplaçà immediatament cap a Sant Martí del Brull i feu apressar la bruixa per tal de penjar-la, però, no obstant, la comtessa de Centelles, representant als senyors en absència del seu marit, preocupada pels esdeveniments que pogués produir la mort de la bruixa, intercedí per ella i aconseguí almenys un judici.

Aquest es celebrà a la plaça del poble, gràcies a la intervenció del bisbe, que volia servir-se de la pressió que sabia exercirien els habitants del poble, els quals volien aprofitar la seguretat que els proporcionava la presència de l’Església per tal d’expulsar les bruixes del seu poble. I tant fou així que el poble no deixà parlar la defensa de la bruixa i finalment fou condemnada a mort. Els ciutadans volien fins i tot penjar-la allà mateix, però el bisbe ho evità i el càstig es dugué a terme en un lloc secret entre el Brull i Centelles, acabant així amb la vida de la bellesa de les aigües, que era com havien anomenat els habitants a la bruixa després d’haver admirat la seva bellesa. Les altres bruixes, un cop tornà el bisbe a Vic, provocaren la desgràcia de la família de Centelles, que passaren a ser simples pidolaires, i emigraren a llocs més propicis als seus interessos, deixant en pau els habitants de Sant Martí del Brull.

[map style=”width: auto; height:300px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Tagamanent Aiguafreda formic segimon Brull p.gpx”]

Els castells de Montclús i Fluvià

El Castell de Montclús, també conegut com a Castell dels Moros, fou el centre de la important baronia de Montclús. L’origen del castell cal situar-lo entre els segles XI i XII, però no fou important fins al segle XIII, període en què els senyors de Sesagudes van abandonar el castell del Montseny per instal·lar-se en aquesta fortalesa. Tenia jurisdicció sobre les parròquies de Montseny, la Costa, Fogars, Mosqueroles, Vilalba Sasserra, Sant Martí de Pertegàs, Santa Maria i Sant Esteve de Palautordera, Vallgorguina i Olzinelles. Entre el 1230 i el 1263 Guillemó, fill de Guillem Umbert de Montseny, va canviar el seu cognom pel de Montclús i es va establir com a senyor d’aquest castell. Es va casar amb Gueralda de Cabrera, filla del vescomte Guerau V. El seu fill Riambau va heretar el castell, però el va tenir poc temps, ja que aviat el va cedir al seu oncle Ramon de Cabrera. Va ser en el segle XIV quan es van dur a terme les obres de transformació del castell en palau. El 1403 va finalitzar la dependència feudal que mantenien els senyors de Montclús envers l’ordre de l’Hospital de Sant Celoni, ja que la baronia major d’aquest feu la va adquirir Bernardí de Cabrera. A mitjan segle XV el castell de Montclús encara estava en mans dels vescomtes de Cabrera. El 1508 es va restaurar la capella del castell i el 1739 el vicari general concedia llicència per a transportar la capella, pràcticament en ruïnes, fins al camp anomenat de la Parellada.

Sortim de l’estació de RENFE de Sant Celoni i anem a buscar el carril bici cap a Santa Maria de Palautordera. Just abans del pont sobre la Tordera prenem una pista la dreta que ens va pujant bastant còmodament cap a l’Ermita de Santa Magdalena  Busquem el corriol que porta al castell (molt poc ciclable). El castell enrunat té la restauració aturada. Seguim per camí fins el riu Tordera que creuem i anem per pista a buscar el Castell de Fluvià (petita decepció); actualment és una casa de colònies. Abans de tornar al punt de partida visitem un petit pantà. Es tracta d’una excursió molt còmoda, d’iniciació amb l’atractiu d’un tram a peu. També pots visitar aquests castells seguint una excursió més llarga, Castells del Montseny a la pàgina de Montseny Sud.

http://www.castellscatalans.cat/imatges/montclus.pdf

[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Castells de Montclus Fluvia.gpx”]

La Torrassa del Moro i el Dragon Khan

El David Sabata de Fem algo en bisisi u que? ens va delectar amb aquesta ‘corriolada’ amb el punt de partida a La Roca del Vallés. Possiblement una de les rutes amb una proporció més alta de corriols que hem fet mai, impossible de seguir amb el google maps. Visitarem la torre de guaita Torrassa del Moro, baixarem al poble de Dosrius per la trialera que els betetistes natius han batejat com a Dragon Khan i travessarem l’espai Naturart (escultures al mig del bosc) emparentat amb un tram de ruta de Ponent.

La Torrassa del Moro és una torre de guaita romana de la serra del Corredor a Llinars del Vallès. És un dels monuments arqueòlogics emblemàtics de les terres vallesanes és la Torrassa del Moro. Està adscrita tradicionalment a l’època romana que s’alça, a 416 m. d’altitud sobre la serra del Corredor. Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, recentment ha estat objecte d’una restauració promoguda per l’ajuntament de Llinars i el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

La majoria dels historiadors coincideixen a situar la construcció de la Torrassa a l’època romana republicana. Aquesta adscripció es basa, principalment, en el sistema constructiu emprat a la part inferior del monument, que es caracteritza per la utilització de grans carreus encoixinats bastits amb la tècnica de l’opus quadratum. A Catalunya, aquesta tècnica tant característica de l’arquitectura romana es documenta en diverses construccions de tipus civil com les cisternes de la Neàpolis d’Empuries i de tipus militar com les muralles baix republicanes de la ciutat de Tarraco o de la mateixa Empuries, entre d’altres. Tal com va destacar l’arqueòleg Guerau Palmada, bona part d’aquestes construccions corresponen a fundacions urbanes i fortificacions que l’exèrcit romà va bastir al llarg del trajecte de la Via Heràclea, és en aquest context que s’hauria de situar la construcció de la Torrassa, estratègicament ubicada dalt d’una carena des de la qual es controlava el pas d’aquesta via per les terres del Vallès. Tanmateix, cal posar en relleu que les excavacions arqueològiques efectuades modernament al jaciment no han permès confirmar de forma definitiva aquesta adscripció. Si bé és cert que s’hi ha recuperat materials arqueològics que habitualment apareixen en contextos del segle II aC. (fragments de ceràmica comuna ibèrica, àmfores, dolies i les característiques teules planes), no ha estat en els nivells fundacionals, sinó formant part d’estrats relacionats amb ocupacions posteriors del moment.

En aquests darrers anys, alguns historiadors han defensat que la Torrassa va ser construïda a principis del segle VIII que formaria part d’una extensa xarxa de torres o fars que haurien estat bastits per l’estat emiral per defensar la frontera occidental dels territoris conquerits per l’Islam. Cal destacar, no obstant, que les campanyes d’excavació fetes tant a l’interior com a l’exterior del monument no han aportat materials arqueològics que es puguin relacionar específicament amb aquest període. L’any 1994 es van localitzar, a l’interior de la torre, algunes sitges d’emmagatzematge que contenien ceràmica alt medieval. També es van documentar diverses estructures, que van ser excavades de forma més exhaustiva l’any 2006, es van identificar amb una possible zona d’hàbitat per a les persones destinades a exercir tasques de control a guaita de la torre entre els segles XIII i XV. És precisament en aquest període que es van redreçar els murs de la torre utilitzant carreus de granit que ja no van respectar la perfecta disposició de les filades d’opus quadratum conservades a la base del monument.

Les filades que coronen la part superior de la Torrassa corresponen a unes obres que s’hi van dur a terme l’any 1906, quan Francesc Teixidó, aleshores propietari de la finca, va decidir convertir la torre en un pavelló de cacera. Amb aquest objectiu va fera afegir dues plantes a l’edificació: la primera per a encabir-hi la cuina i el menjador i la segona per als dormitoris. Aquestes obres van canviar la fesomia del monument però, alhora, van contribuir a garantir-ne la conservació. A mitjan del segle XX, no obstant, la Torrassa va restar abandonada fins que, als anys 90, l’Ajuntament de Llinars va procedir a tancar-ne l’accés per evitar actes vandàlics. L’any 2009 l’empresa Àrids García va cedir la propietat de la Torrassa a l’Ajuntament de Llinars del Vallès. D’aquesta manera s’iniciava el procés per a la recuperació definitiva del monument, que es va centrar en l’execució d’un acurat projecte de rehabilitació redactat per l’arquitecte Mateu Aregay amb la col·laboració de l’arqueòleg Lluís Vila. De forma prèvia a les obres, es van dur a terme diversos estudis preliminars com la realització d’un escàner 3D que va permetre obtenir una documentació molt completa del monument i analitzar-se, de forma exhaustiva, l’evolució constructiva i l’estat de conservació.

Un dels principals atractius de la Torrassa del Moro és el paisatge excepcional que es pot contemplar des del mirador instal·lat a la terrassa que s’ha habilitat a la planta superior. Si el dia és clar, es pot admirar amb nitidesa el mosaic de pobles i ciutats que conformen la plana vallesana disposats a banda i banda de les carreteres i autopistes que ressegueixen sàviament el corredor natural de la depressió prelitoral catalana. Fent anar un xic la imaginació, no és difícil imaginar com devia ser aquests paisatge quan es va erigir a la Torrassa, fa poc més de dos mil anys. Només cal esborrar nuclis urbans i polígons industrials, canviar les autopistes per vies empedrades i retornar als boscos i al rius l’espai que els pertocaria per naturalesa. Els poblats ibers que presidien els turons es trobarien mig abandonats a causa de l’ocupació romana i, la plana, aprofitant les millors terres de conreu, començarien a construir-se les grans vil·les rurals que havien de ser el precedent de masies i nuclis urbans actuals.

[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Torrassa Moro dragon khan p.gpx”]

Castells de Gallifa i Granera i cingles de  Sant Sadurní
des de Sant Llorenç Savall

Aquesta circular surt de Sant Llorenç Savall per visitar els castells de Gallifa i Granera, els cingles de Gallifa i l’ermita de Sant Sadurní. Sortim de Sant Llorenç (480 m) i ens dirigim cap al pla de les Forques (640 m) orientats pel GR. Al pla i abans de la carretera girem a la dreta per una pista ampla i després a l’esquerra per una pista privada que ens porta al coll de Penjallops (580 m), anem a buscar un camí cap al castell/ santuari de Gallifa (600 m; una iniciativa del Mossèn Dalmau) i poc després sortim a la carretera de Gallifa a Sant Llorenç per la que baixem fins trobar la desviació a la masia de Sobregrau (just abans a l’altre costat de la riera entrada a la font de Santa Eulàlia). Remuntem fins el coll de Sant Sadurní (860 m), pugem a l’ermita i vista panoràmica (940 m) i tornem al coll pel mateix camí. Ens dirigim cap a la caseta dels Plans i cap a Granera (780 m: bar restaurant caps de setmana), poble al que arribem fem un tram de carretera. Pugem al castell de Granera (820 m) i tornem a la cruïlla de Santa Cecília pel mateix camí. Prenem la pista a Sant Llorenç. És una excursió rodadora amb excel·lents panoràmiques des de Sant Sadurní.

El castell de Gallifa i el santuari ecològic
El castell de Gallifa
El castell de Granera

[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Castells gallifa granera sant sadurni.gpx”]

 

Els castells de Guanta i Sentmenat  des de Terrassa

Circular amb sortida a Terrassa que ens permet visitar el castells de Guanta (o el castellet), el salt d’aigüa i el de castell de Sentmenat. és una guitage de la Unió Muntanyenca Eramprunyà (Gavà). La ventada de desembre de 2014 va fer molt mal per aquests territorisi encara podriau trobar corriols o pistes tallades.

[map style=”width: auto; height:400px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Terrassa Castellar Guanta Sentmenat Sab Terrassa.gpx”]

Castell de Guanta. Sembla ser que el que la majoria creiem que és el castell de Guanta és en realitat el castellet de Guanta.Posiblement l’error bé del nom del restaurant Castell de Guanta que estaría al peu del castellet.
http://www.catalunyamedieval.es/castell-de-guanta-sentmenat-valles-occidental/

El castell de Sentmenat es troba en un lloc estratègic. La façana, orientada a ponent queda al marge del barranc que forma la riera de Sentmenat. El castell de Sentmenat es troba esmentat per primera vegada l’any 1065. En aquest moment, 1060-1070, surt documentat un llinatge cognominat de Sentmenat. El segle XIII continua el domini dels Montcada. L’any 1237, Garsenda, vídua de Guillem de Montcada, permuta amb el comanador de l’orde Hospitaler de Barcelona, uns masos a canvi dels drets que el comanador posseeix sobre el castell. El 1301, la fortalesa passà a Bearnèsia, casada amb Bernat de Centelles i aviat (de 1302 a 1315) començaran les discrepàncies entre els Centelles i els Sentmenat. El rei Jaume II intervé el 1315 per a resoldre el conflicte eximint al castlà de Sentmenat de prestar homenatge als senyors de Centelles però les desavinences continuaren. L’any 1328 es fa una acord de conveniència entre Francesc de Sentmenat i Eimeric de Centelles. Les disputes finiran l’any 1380, quan Pere de Sentmenat passa a tenir la senyoria del castell i del seu terme, després d’adquirir-lo a Eimeric II senyor de Centelles per 9.000 lliures.

Al segle XV, els Sentmenat esdevingueren senyors i barons del lloc. Actualment, el castell encara pertany a la família dels Sentmenat. Posteriorment, el castell va ser utilitzat com a masia, perdent tota referència defensiva. La imatge actual correspon a les reconstruccions dels segles XIV i XVI amb afegitons i canvis realitzats fins als nostres dies en el nou ús d’explotació agrícola.
http://www.castellscatalans.cat/imatges/sentmenat.pdf

El castell de Palafolls

Aquest itinerari ens porta a visitar el castell de Palafolls, bon mirador sobre el riu Tordera. Es un recorregut planer i molt sua excepte els 1.500 m de pujada al castell. Observacions: recorregut lineal, tornarem a Santa Susanna pel mateix camí; podem fer un tram trialer per baixar del castell. El castell de Palafolls és un edifici militar medieval situat dalt del turó del Castell al municipi de Palafolls i prop de la costa. La fortalesa es troba a la cresta d’una muntanya allargada i de poca elevació que s’estén de nord-oest a sud-est i quasi paral·lela al riu Tordera. Molt enrunat, fou construït dominant la panoràmica del curs baix i la plana fèrtil del riu Tordera, en un lloc estratègic per controlar el camí ral de Girona a Barcelona per la costa. Va esdevenir centre de la important baronia de Palafolls dins el comtat de Girona, jurisdicció de la qual s’estenia pels actuals termes de Malgrat, Palafolls, Santa Susanna i part de Blanes. El nom deriva de Palatiolo i hi ha indicis que l’indret era fortificat de molt abans. Les aigües de la Tordera, aprofitades amb séquies i valls, servien per a regar les terres i per als molins bladers, paperers i drapers.
Distància: Entre l’anada i la tornada, uns 30 km. Desnivell positiu: 150 m

[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Castell Palafolls.gpx”]

Castell de Taradell i el casal de Bellpuig

Aquesta ruta és una gentilesa de Sílvia i Jordi Vilajoan de la UME de Gava. L’objectiu de la ruta és visitar els castells de Taradell (o de can Boix) i les restes casal de Bellpuig (també conegut com a castell dels Moros) de Sant Julià  de Vilatorta. El punt de sortida és a l’estació de Balenya – Seva – Tona i el punt d’arribada a Vic. Trams tècnics desprès del pont romànic i a les rodalies del castell de Taradell. Arribarem a Vic seguint el camí moliner. Observacions: Podem tornar de Vic a l’estació de tren de Balenya – Seva – Tona amb el tren o seguint  una carretera comarcal. Lineal.

[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Taradell Vilatorta Castell.gpx”]

El castell de Taradell, també conegut com a castell de Can Boix és situat sobre una gran balma que el fa molt característic. Queden restes dels segles X – XI, al sector de l’antiga capella de Santa Creu, ara del tot malmesa i la resta és un gran mur d’una setantena de metres, del segle XIV. El castell va ser concebut amb funcions de defensa i guaita, i mai hi varen viure els senyors de Taradell que residien al casal d’Espinzella. Fins al s XII el castell era habitat per castlans que sembla que aviat renunciaren a fer-hi vida. Hi ha diverses notícies posteriors sobre els castlans fins al 1406 en que es perd el rastre dels posseïdors de la castlania. A partir del segle XVI, va perdre tot valor estratègic quan es va construir la “Torre de la plaça” (1550) a la vila de Taradell. A causa d’això es va anar abandonant i durant una part del segle XVI consta com una masoveria. Del segle XVII en endavant ja estava en ruïnes i abandonat.

Casal de Bellpuig (també conegut com a castell dels Moros). Grans murs del segle XII a tocar de la població. Edifici civil. Antic Castell assentat damunt uns gresos, a la part més abrupta, vers llevant. En resten dos murs orientats de nord a sud amb un gruix d’uns quatre metres. A l’extrem nord, on el mur té més alçada, es pot observar encara l’arrencada, damunt una imposta, d’una volta de canó (10 m d’alçada), també hi ha espieres i clots per posar-hi bigues i distribuir l’espai verticalment. També a l’extrem Nord-est encara es conserva una cambra reduïda (1 x 4 m), coberta amb volta de canó però molt deteriorada. A l’extrem Sud hi ha un mur de les mateixes característiques i l’inici d’un altre mur que devia anar de llevant a ponent. A llevant, al pendent s’observen restes d’un altre mur, segurament de caire defensiu. També en aquest indret hi ha un fragment, de la part de llevant, encara amb l’arrencada de l’arc. Casa forta documentada el 1147. Es troba en el serradet anomenat Puig, damunt el torrent de la Noguera. El 1234 n’eren senyors Bertran i Berenguera, el 1316 passà a Elisenda de Centelles. El 1327, en un document de Jaume II, es parla de que Eimerich, fill d’Elisenda, té el dominis de la casa de Centelles, el castell de ça Meda i de Bellpuig. La vila anava adoptant cada vegada més el nom del Castell, com consta en aquest document (Sancti Juliano de Villatorta et de Pulcho Podio). El 1359 passa a Gelabert, també de Centelles. Al segle XV el nom del Castell va prenent més preponderància, deixant en segon terme el de Sant Julià. En aquest mateix segle el rei Joan II cedeix el lloc de Sant Julià de Bellpuig (ja no es parla del Castell) a Llorenç d’Altarriba pels favors rebuts durant les revoltes del seu regnat. A partir del segle XV es perden les notícies del Castell per bé que el nom de Sant Julià de Bellpuig perdura en els pergamins de l’arxiu fins ben entrat el segle XVI. Al segle XIX l’ajuntament va voler tributar memòria al Castell amb un escut, format per un Castell damunt branques de llorer, més tard es substituí per un altre amb les parets enrunades.

 El castell de Rupit i duendeando el Cabrerès

El títol d’aquesta excursió té les seves arrels en els follets del bosc, a vegades simpàtics, a vegades entremaliats. Si ho voleu de forma més planera, són trams estranys, enllaços, rebuigs i petites descobertes que no ens atrevim a llençar però tampoc proposem com a ruta de partida. Si ja heu fet un parell de les rutes pel Cabrerès- Collsacabra proveu amb aquesta per tenir una nova perspectiva. No fa falta la bici per visitar el castell de Rupit però duendeando …

[map style=”width: 640px; height:480px; margin:20px 0px 20px 0px; border: 1px solid black;” bike=”yes” gpx=”http://www.bttpirineus.org/wp-content/uploads/Duendeando i Castell Rupit p.gpx”]

El castell de Milany i Vallfogona des de Vidrà

El punt de sortida de la ruta és al poble de Vidrà i el seu focus d’interès és visitar el poble de Vallfogona i pujar al castell de Milany. La pujada des de Vallfogona comença per una pista amable però després s’encabrita i el seu estat empitjora. La visita al castell de Milany, amb qualsevol de les seves aproximacions, és una clàssica del btt català.

Les restes del castell de Milany es situen a 1.525 m al límit entre els termes municipals de Vidrà (Osona) i Vallfogona de Ripollès (Ripollès), a la serra de Milany, sobre un turó que domina la vall que porta a Vallfogona i la plana de Vic. Trobem cites del castell en documents de l’any 962, com a castell pertanyent al comtat de Besalú. Es tracta del castell català bastit a una major alçada declarat bé cultural d’interès nacional. Segurament fou aixecat en l’avenç militar de finals del segle IX, i el seu terme comprenia els actuals municipis de Vallfogona i Vidrà amb totes les seves parròquies, i també, per agregació posterior, el terme de Llaers amb el seu petit castell. La documentació de Milany, conservada en el fons documental de Sant Joan de les Abadesses és abundant.

El castell es va abandonar a finals del segle XIV, quan va perdre la seva funció defensiva i la família va anar a Vallfogona, cercant una manera de viure més còmoda i pràctica que la del castell. La fortalesa està molt malmesa, només en resten alguns paraments de pedra, la majoria baixos. Es conserven les restes de la torre de l’homenatge i d’una sala rectangular contigua, que podria ser la capella del castell. També es conserva una cisterna. Les poques restes que queden avui responen a la reconstrucció del segle XIII. S’ha fet una intervenció arqueològica i consolidació en el decurs dels anys 2012-2014.